L’última casa de misericòrdia…

«Es com la poesia: un bon poema,
per bell que sigui, ha de ser cruel.
No hi ha res més. La poesia és ara
l’última casa de misericòrdia.»

Joan Margarit

La poesia que més m’agrada té una aparença senzilla i una força amagada. La poesia que més m’agrada entra gairebé com un cop de puny fet de paraules. La poesia que més m’agrada es fa i es desfà en cada lectura: al cap de cinc minuts, de dos dies o de cinc anys, s’omple d’un significat nou cada vegada, com un aparellatge perfecte. La poesia que més m’agrada és gairebé un obra d’enginyeria amb l’aparença d’un vers.

Aquesta introducció una mica pedant em serveix per dir que he descobert un poeta que m’agrada i tinc ganes de compartir-ho. Copio un parell de versos del Joan Margarit que m’arriben especialment:

Tendències

Teníem uns dotze anys, i d’aquell noi
recordo sobretot els seus mitjons.
Blancs com la lluna.
Però un dia que els duia amb un forat,
dessota la blancor es veia la ronya.
Com el més brut que dúiem tots a dins.
No pot haver-hi tractes amb ningú
si un no admet humiliacions

Joan Margarit, Misteriosament feliç

La primera vegada

Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,
davant la filera de rellotges
que marcaven l’horari de les ciutats del món.
Ja no he parat de riure o de plorar per tu.
La lluna sempre ha estat als vidres freds
de les finestres de la nostra vida
com un d’aquells rellotges, que ara marquen
el passat i el demà del nostre amor.
En alguna ciutat del pensament
jo t’estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l’esfera de la lluna sobre el mar.

Joan Magarit, Casa de Misericòrdia

Aleshores, qui sóc jo?

Si les teves paraules ja no m’expliquen

i si m’he tornat estranya de mi mateixa.

Aleshores, qui sóc jo?

Si em miro i no et reconec

i la teva part de mi ja no em pertany.

Aleshores, qui sóc jo?

Sóc aquesta por que s’escola

com l’aire fred per una esquerda.

Sóc un solar buit

ple de vidres trencats.

Sóc la meva primavera més cruel

i una nit ferida per l’alba.

Sóc el silenci abans d’un mot

i un somni inacabat.

No sé qui sóc.

—————————————

Si tus palabras ya no pueden explicarme

y si me he vuelto extraña para mi misma.

Entonces, ¿quién soy yo?

Si me miro y no te reconozco

y tu parte de mi ya no me pertenece.

Entonces, ¿quién soy yo?

Soy este miedo que se escurre

como el aire frío por una grieta.

Soy un solar vacío

lleno de vidrios rotos.

Soy mi primavera más cruel

y una noche herida por el alba

Soy el silencio antes de una palabra

y un sueño inacabado.

No sé quién soy.